La roba bruta l’amagava en un tot-hi-cap de vímet al costat de la dutxa. Era bastant gran i costava d’omplir-se, es pot dir que tota una volta d’armari. Fins ara, no m’havia parat a pensar amb la mida justa d’aquell tot-hi-cap, perquè hi hauria d’haver pensat en una cosa així, però és cert, que em permetia posar la rentadora tan sols un cop per setmana, els dissabtes, i oblidar-me’n els altres dies. Oblidar-ho, no pensar-hi, construir una rutina. Una rutina per a cada acció i tot s’executa de la manera prevista.
A l’arribar a casa, al vespre, el ritual es repetia com es repetia el dia. La clau, la porta, els llums, l’abric a l’armari, treure’m la roba bruta mentre conectava l’mp3 a l’equip de música que escampa el sò per totes les habitacions. Al sofà amb calçotets i la capseta de la maria, unes calades, dues o tres, deixant la resta del cigarret al cendrer. Recollir la roba bruta, amagar-la al tot-hi-cap i entrar a la dutxa sense deixar calentar l’aigua. La dutxa era molt important per a mi. Durant aquells anys no hagués sobreviscut sense. Era la culminació d’aquell ritual de regeneració i de neteja.
No estic segur de quant va començar, ni en el moment en que va començar a afectar- me, ni quan va començar a afectar a les altres persones. El que si sé, és que es respirava a l’ambient.
Algú més acurat que jo en les apreciacions, podria argumentar que tot ve d’aquell mantra que ens anaven repetin: productivitat, més productius, producte... Un producte, tot el que ens envolta és un producte, produit per elements productius ensinistrats en productivitat.
El meu amic Joan té la seva teoria al respecte, diu que va començar a perdre la confiança en el futur quant ens van colar el cafè molt. Diu que durant molts anys les empreses del ram no paraven d’intentar que s’acceptés el cafè molt, però que els intents eren infructuosos, rès, que no hi havia manera de vendre cafè molt, la gent no es fiava. Llavors una marca va posar una vàlvula al paquet i la gent va olorar el cafè molt. Aquí es va acabar la resistència. A partir d’aquest moment ja ens podrien vendre qualsevol cosa que nosaltres la comprariem, sempre que fes bona olor.
El que estava clar és que la gent tenia la mosca rera l’orella, uns donaven la culpa al sistema financer, uns altres a la premsa i a la televisió, uns altres a l’educació, els més als polítics. Però jo creia que tothom n’estava d’implicat, ens haviem deixat portar per un corrent que, al començament, t’empeny suaument, quasi sense adonar-te’n, i a poc a poc va guanyant en intensitat i força.
La Maria ho tenia clar, ella protestava, era, deia, el millor que es podia fer, quant anava a comprar i les coses li semblaven cares, ella protestava, quant anava a la perruqueria i la cosa no anava com volia, montava un sidral, enviava cartes al director de tots els diaris de manera compulsiva, trucava a les televisions per protestar la programació, fins i tot protestava a les empreses pel contingut dels seus anuncis comercials. Potser tenia raó la Maria i s’havia de protestar, però a la majoria els feia peresa, després de tot el dia de treballar, d’aguantar al director amb les seves misèries, als companys amb les seves neures, als clients amb les seves insignificàncies, el que més venia de gust era encarxofar-se al sofà amb una cervesa i passar de tot. Però la Maria no. Ella arrivaba a casa i es posava a escriure la seva carta diària al director, a qualsevol director de qualsevol diari i protestava de tot el que no li havia agradat.
Sr. Director:
Avui he constatat que no té la bona costum d’aprendre dels seus errors. El seu diari s’entesta a donar, una vegada i un altra, informació esviaixada i partidària, encara que després quedi com un vulgar mentider i tot allò que el seu diari defensava, quedi totalment ridiculitzat per les evidències. Dimiteixi, vostè i els senyors que firmen aquestes informacions. No tenen credibilitat i la seva dignitat ja fa molt de temps que l’han venut per unes miserables monedes. Ah! que no es podria fer el diari? crèguim, Sr. Director, no es perdria gran cosa.
Maria Roig
Val a dir que mai havien publicat ni una sola carta al director de la Maria.
M’agradava la Maria, era la primera elecció per l’afer que donava voltes pel meu cap, incansable i activa, el que més valorava d’ella és que no deixava que la por l’arraulís. La por que sense adonar-nos amarava els nostres actes, la por a perdre que minsa els guanys de les apostes.
M’agradava la Maria, era la primera elecció per l’afer que donava voltes pel meu cap, incansable i activa, el que més valorava d’ella és que no deixava que la por l’arraulís. La por que sense adonar-nos amarava els nostres actes, la por a perdre que minsa els guanys de les apostes.